Un camí amb espines.
M'arrossego.
M'assalten dreceres i les prenc de vegades, per acabar al mateix lloc.
Negra i fosca, espessa, la nit del meu cor em destrossa.
I no m'aturo pas.
De sobte, tot canvia.
Una llum massa brillant que m'aclapara.
Astorada.
Tanco els ulls però em travessa, em poseeix i m'il·lumina en la distància.
Veig sense mirar.
I toco amb l'ànima.
És tan fàcil...
Un jardí d'interrogants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada